Cent anys de castells (part I)


Cent anys de castells (1876-1976). Entorn de la família Cusiné de Vilafranca del Penedès

PERE FERRANDO ROMEU

FÈLIX JOSEP CUSINÉ VIA

Edicions Andana. Vilafranca del Penedès 2011

Cent anys de castells (1876-1976) ens explica la relació de la família Cusiné amb els castells i la seva història al llarg de tres generacions i de quatre membres de la família: Fèlix Cusiné Dolcet, Josep Cusiné Esclasans, Vicenç Cusiné Martí i Fèlix Cusiné Martí. A més de biografiar els quatre membres dins l’àmbit casteller, el llibre també aporta noves aportacions a la història castellera, com són els coneixement dels nuclis d’aficionats castellers vilafranquins dels anys vint i trenta del segle XX, la fundació i primers anys de recorregut dels Castellers de Vilafranca, i la relació dels vilafranquins amb els Nens del Vendrell i les colles vallenques.

Fèlix Cusiné Dolcet. Admirant l’esplendor i amortint el defalliment

Catalunya, com a terra de pas, ha rebut influència en tots els àmbits (econòmic, social, polític i cultural) per la seva situació geogràfica pel que fa al continent europeu, i per ser porta d’entrada des de la Mar Mediterània a la Península Ibèrica. Per aquests dos motius, al segle XVII trobem els orígens i naixement de la família Cusiné, ja que ocorren dos fets per al punt de partida: la influència del Ball de Valencians i l’arribada de població procedent del sud de França.

L’origen de la branca familiar Cusiné objecte de l’estudi del llibre cal buscar-lo a Sant Martí Sarroca.

Del matrimoni entre Joan Cusiné i Engràcia Dolcet van néixer set fills, un dels quals, en Fèlix, va ser el primer aficionat, el primer membre de la família que es va aficionar als castells, i en casar-se amb Ramona Esclasans Rodó “Mundeta” es van establir al centre de Vilafranca.

Fèlix Cusiné Dolcet (1845-1917)

Al segle XIX l’afició castellera vilafranquina creix i imprimeix caràcter propi, fins el punt que les dues colles vallenques serien conegudes durant molt de temps amb el nom de les 2 confraries vilafranquines que les contractaven. Per tant, durant el segle XIX, Vilafranca va ser un dels vèrtex de l’àrea castellera compartida amb Valls i Tarragona, malgrat que entre els anys 1872 i 1876 els castells van estar interromputs a causa de la 3ª guerra carlista.

L’any 1876, abans d’acabar-se la guerra, torna a reprendre’s l’activitat castellera, les dues colles vallenques van tornar a actuar a Vilafranca, fins i tot a la festa de Sant Fèlix d’aquell mateix any, una activitat que perdurà als anys posteriors (l’any 1877 actua la Colla Vella, l’any 1880 es contracta a les dues colles vallenques, tornen a coincidir l’any 1910…).

En Fèlix Cusiné és un testimoni de primera fila, ja que assisteix a diferents actuacions, es preocupa per la implicació dels vilafranquins en les actuacions, i hi ha un recull de dades força important d’aquella època gràcies a diferents testimonis gràfics i escrits, on es donen noms de diferents castellers, pilaners, mans del folre d’un pilar de 8 fet l’endemà que Fèlix Cusiné veiés dos 3 de 9 a finals del segle XIX.

Cusiné era contractista d’obres (va estar relacionat amb la construcció de la Sagrada Família i amb Gaudí)i per tant, la plaga de fil·loxera del segle XIX no el va perjudicar, gaudia d’una situació econòmica benestant, fet que no va impedir que iniciés una amistat amb el cap de colla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls d’aquella època, “Isidre de Rabassó”. Entre els anys 11876-1900, la Colla Vella com a mínim en 13 diades van ser-hi presents, i Cusiné convidava a Rabassó a dinar a casa seva el dia 30 d’agost. Això demostra que, tot i no ser casteller actiu, Cusiné estava molt implicat en aquest món, i ajudarà a explicar diferents coses que passaran els propers anys al voltant de la família i dels castells.

Isidre Tondo Ballart “Isidre de Rabassó” (1842-1918)

Com molts dels castellers eren pagesos I treballaven a les vinyes, la fil·loxera va influenciar en la situació econòmica i social i en l’activitat castellera, va haver-hi una disminució de les colles i les poblacions tenien menys recursos econòmics per a contractar-los. En aquest declivi casteller també va influenciar el canvi de costums de la població ja que van irrompre els esports, com per exemple el futbol (que els hi semblaven més atractius que l’activitat “arcaica” dels castells), i que els nous corrents reivindicatius nacionals del país van trobar en la sardana el nou símbol identitari. La primera mostra de la crisi castellera va ser la baixada de nivell dels castells, ja que es van passar als castells de 8 al segle XIX i també al segle XX, més concretament, al 1905 va ser l’últim castell de vuit descarregat i al 1908 l’últim carregat. La davallada va ser molt important, fins el punt que durant uns anys, abans de la creació dels Xiquets de Tarragona i dels Nens del Vendrell, estan a punt de desaparèixer els castells de set.

Al llarg dels anys, Vilafranca sempre ha estat al costat dels castells, va ser la plaça castellera més fidel malgrat la crisi existent, deixant-ne constància el nét de Cusiné, Fèlix, en un article al setmanari local Acción el 3-10-1964, on diu que no recorda cap Festa Major sense castells i parla de la importància de la presència castellera els migdies del dia 30, tret de la Festa Major de 1911 en que es va convocar una vaga general que va fer suspendre tots els actes festius.

Quatre de set fet pels Xiquets de Gràcia a la Festa Major de Vilafranca de 1907

Les colles vallenques van tenir un enorme suport, fet que es reflecteix en diferents articles de la premsa escrita d’aquell moment, suport que era motiu d’enveja a Valls ja que no tenien el mateix recolzament a la seva població que fins i tot va fer perillar l’existència dels castells. A Vilafranca trobaven suport logístic qüestions tècniques i ajuts econòmics.

A inicis del segle XX, molts vilafranquins de colònies espanyoles com Cuba, van tornar a la ciutat, i Cusiné els va transmetre l’entusiasme casteller a les tertúlies del pati del Bar Grop Nou davant de casa seva. Per tant, una part important de la societat del moment donava suport.

Foto de família datada cap el 1916-1917 . Asseguts apareixen els avis Cusiné-Esclasans, vestits de mariner Fèlix Cusiné i Martí i el seu germà Ramon, els altres dos nens són Concepció i Vicenç, i darrera apareixen els seus pares Josep Cusiné Esclasans i la seva dona, Ramona Martñi Güell.

Cusiné Dolcet va transmetre la seva passió castellera al seu segon fill, Josep, que també continuà l’amistat familiar amb el fill d’Isidre Rabassó, Ramon, que en morir el seu pare va ocupar el càrrec de cap de colla de la Colla Vella.

Aquest article continuarà amb més parts de l’anàlisi d’aquesta obra

Advertisements

6 Responses to Cent anys de castells (part I)

  1. Antonio Osuna says:

    “el futbol (que els hi semblaven més atractius que l’activitat “arcaica” dels castells), ”

    Ei, veieu com jo tenia raó. Alimenteu el innombrable i us despedazará.
    Utilitza vostres empaties per entrar dins de vosaltres i poc a poc anar menjant la vostra raó. Al final oblidareu vostres aficions primitives i us trobareu a en els braços del malvat: EL FUTBOL.
    Antonio dixit.

  2. Retroenllaç: Cent anys de castells (part II) « El Pati digital

  3. Retroenllaç: Cent anys de castells (part III) « El Pati digital

  4. Retroenllaç: Cent anys de castells (i part IV) « El Pati digital

  5. Retroenllaç: Presentació de “Cent anys de castells (1876-1976) Entorn la família Cusiné de Vilafranca” a Granollers « El Pati digital

  6. Retroenllaç: Els Xics presenten el llibre “Cent anys de castells (1876-1976)” a Granollers « El Pati digital

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: