La crònica, menys crònica, del Concurs de Castells


Seran les hormones… però aquesta crònica no serà ben bé una crònica, serà poc objectiva (menys de l’habitual), vaja que serà un recull de sentiments i emocions que vaig experimentar veient el concurs (B) per la tele.

Per evidències que ara no vénen al cas, aquest any no vaig o no he pogut assistir a una de les actuacions importants de la temporada. M’agradi o no, el Concurs, és una actuació important, si més no pels objectius que es va plantejar el Cap de Colla…, si més no perquè anàvem a fer la millor actuació de la temporada.

Llibreta en mà, mòbil amb la bateria plena (i carregador per si se m’acabava) em vaig plantar a casa la Mireia ja per dinar (ella era la meva cangur durant el concurs). Un arròs amb costelletes deliciós, i bona companyia (el més important). Esperant que fossin quarts de cinc per enganxar-me a la tele (VOTV ens oferia tot el concurs a través de la productora TAC12). Abans i tot, ja havia estat rebent missatges al mòbil de com la marea grana arribava a la Tàrraco Arena Plaça (TAP), i ja havia començat a enviar piulades des del compte oficial de Xics.

 

Nervis, la maquinària de Xics ja estava en marxa, i jo no hi era…, no hi era per sentir, comentar, mirar, copsar tot el que passava en aquella immensa plaça de sorra, que s’omplia plàsticament amb camises de tots els colors.

Puntualment, a diferència de moltes actuacions (amb això tindríem un dels punts a destacar de l’actuació), engeguem la televisió a les 16.28 h i ja veig tots els Xics enfaixats i tancant la pinya de la torre de set… quin bot al cor, quasi m’ho perdo!

Els comentaristes encara em feien posar més nerviosa, quin merder que tenien anunciant castells i colles, i coi, en un cantó de la pantalla ja veia com els quarts pujaven a la torre… merda, després va i enfoquen a no sé quina altra colla… mentre un dels comentaristes anava narrant com els Xics estaven a punt de carregar la torre de set… i la Mireia intentant moure la pantalla de la tele com si fos el mòbil tàctil, a veure si així podíem veure tota la torre de set. Tot va passar molt ràpid, pim pam. I per fi aconseguíem descarregar una torre de set al Concurs, crec que al 1996 ho vam intentar, vaja crec no, segur. Però es va quedar en intent desmuntat. Així que doble piulada, per anunciar que ja havíem aconseguit el primer castell, i per dir que era la primera vegada que ho fèiem. El cor m’anava ràpid, una mica de llagrimeta i tot… seran les hormones.

Deixeu-m’he fer un incís, era la tercera torre de l’any, i ja amb un canvi, obligat per la baixa d’un terç. El que el substituïa de solvència contrastada, però diria que l’últim cop que la va provar anava un pis més a munt…

La primera ronda va ser molt ràpida, i em va deixar prou temps per enviar alguna que altra piulada i apuntar-me els castells que s’havien fet en la ronda conjunta, els comentaristes es continuaven fent un embolic. També vaig rebre la que seria la foto… l’única foto d’un castell (es veu que la xarxa wifi de la TAP no va funcionar del tot bé).

Primera ronda superada, els Xics encaràvem la segona ronda conjunta amb el segon repte, fer el tercer quatre de vuit de la temporada (i el tercer quatre de vuit que els Xics farien en el Concurs). Repte també perquè era un quatre amb canvis a terços (també obligats). Els nervis, no ho negaré, començaven a passar factura a les meves glàndules sudorípares…. a la televisió, tal com va passar en la ronda anterior enfocaven set castells simultàniamen i els comentaristes tornaven a anar de bòlit. El quatre de vuit per la tele, es va veure molt maco, i no enteníem com el retransmetien amb cert nerviosisme… no en tenen ni idea (deia). Més tard em vaig assabentar que les dues rengles que enfocaven des de la televisió eren les que tenien bona mida. Les altres dues, van patir per defensar el castell. Es van ajuntar (cosa que ja s’havia vist a l’assaig) tant al pis de terços com a quarts. La canalla, novament, valenta i amb confiança.

Prova superada, repetir el quatre i la torre en una mateixa actuació, i a sobre al Concurs que vulguis que no és una actuació especial. La piulada va ser recordar que aquest any ja havien fet el quatre de vuit sis terços diferents… prou bé, no?

El Concurs s’anava alentint amb les rondes en solitari, peus desmuntats, i algun que altre intent. En general poques llenyes, ja està bé, tu, que veure caure castells no és maco.

Arribava la tercera ronda i la petita sorpresa, els comentaristes anunciaven que els Xics faríem el cinc de set… dic petita perquè era una opció. Tot i haver assajat el set de set, potser no s’acabava de veure clar. O potser era una estratègia per poder fer quatre castells al Concurs…

El castell en si, de poc misteri com els darrers cincs de set, però segur que va anar bé per relaxar l’adrenalina una mica, si més no la meva.

Havia sigut una petita treva, només, ja que en quarta ronda els Xics ens plantejàvem millorar la puntuació, o simplement intentar per primer cop el set de set (crec més en això darrer). Castell de no massa dificultat a priori, però que per fer-ho més emocionant la tècnica havia planificat una alineació plena de castellers que s’estrenaven. O si més no poc habituals. Tampoc és que en pogués gaudir molt a la tele, perquè es veia, com la resta, en una cantonadeta de la pantalla, i amb una resolució tirant a dolenta. Això si, es van veure les dues aletes perfectament. En les fotos que he vist després si que es va veure que no va ser un castell molt còmode, sobretot per la «rengla del mig» però, ostres descarregat! Quatre castells al Concurs de dissabte amb molt bon rotllo entre colles (això deien els comentaristes). 

Si voleu que us digui la veritat, va ser un concurs intens, perquè sembla que quan les coses no les vius en directe no les puguis controlar (ni que jo pogués fer alguna cosa a plaça….), i se t’escapen.

Em vaig emocionar, no us ho negaré, diferent, sí, perquè m’hagués agradat emocionar-me amb vosaltres allà. Sort que queden reptes, i castells per fer-ho plegats (com a mínim poder veure un set de set…. ostres, mai m’havia perdut l’estrena d’un castell… bé, ni un concurs).

Anuncis

One Response to La crònica, menys crònica, del Concurs de Castells

  1. mireia says:

    Sincerament ,vaig trobar a faltar la teva presencia amb la llibreta i aquella concentració en que et mires els castells , en cada castell vaig pensar , com farà l’ anàlisi de la feina feta i també com t’ arribarien les emocions que nosaltres sentíem….ja veig que em vaig amoïnar sens falta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: