«Training» a Castellers de Montréal


El cap de pinyes dels Castellers de la Vila de Gràcia es desplaça quinze dies al Québec per ajudar als “castellers de Nord-amèrica” a millorar les seves construccions.

La ciutat de Montréal, al Québec, registra aquests dies unes temperatures d’entre -1 graus de mínima i +2 de màxima. Lluny del clima temperat del Mediterrani, una colla de quebequesos i de catalans van crear, el 2007, els Castellers de Montréal . Ara, sis anys després, el cap de pinyes dels Castellers de la Vila de Gràcia, Ferran Pons, s’hi ha desplaçat per ajudar-los a perfeccionar la tècnica d’assaig, i possibilitar que puguin així progressar en les seves construccions.

El gracienc Ferran Pons, durant un dels assajos amb els Castellers de Montréal.

“Els Castellers de la Vila de Gràcia som padrins dels de Montréal. Ells feia temps que tenien ganes de fer un taller, un atelier intensif, però era car dur una persona de Catalunya que els ho expliqués. Per tant, ens van preguntar a la colla si teníem ganes d’enviar algú a fer-los-el, vam sortir un parell de voluntaris, l’altre finalment va renunciar i per això sóc aquí aquests dies”, explica Pons.

De moment, el gracienc ha fet tres assajos amb els castellers quebequesos, i n’hi queden tres més. “El meu paper aquí es basa en aportar-los coneixements sobre com organitzar-se els assajos i sobre com millorar la tècnica, entenent com a tal el cap de colla, el cap de pinya i el cap de canalla”, explica. “La colla es va fundar per iniciativa d’en Serge Mainville, que havia viscut a Catalunya i que havia format part de la Vila de Gràcia. Quan va tornar a casa seva, va tenir ganes de continuar fent castells, i conjuntament amb una petita comunitat catalana que hi havia a Montréal, a l’entorn del Casal Català del Quebec, van fundar el primer nucli. Però en Serge havia treballat com un casteller més, i jo ara els puc aportar una visió més general de colla”, exposa.

Quan han començat a assajar à la catalanne, “han quedat força sorpresos”, reconeix Pons, en tant que “no eren conscients que s’assaja la pinya per una banda, el tronc per l’altra i que després s’ajunta tot”. “Ara per ara, tenen un nivell limitat, sobretot perquè al principi no tenien assegurança, i qualsevol ferit que hi pogués haver, era responsabilitat del cap de colla, en Serge. Ara, des de fa un any, n’han aconseguit una, i han pogut començat a fer publicitat per créixer en gruix i poder millorar, trobar canalla que vulgui pujar…”, ressalta.

Quantitativament, els assajos d’aquests dies han congregat uns 25 castellers. “Amb aquesta quantitat de gent, tens poc marge per fer coses”, reconeix Pons, alhora que ressalta el fet que aquests castellers no mantenen pas relacions de parentiu entre ells, com passa en moltes colles catalanes. “A Catalunya, de seguida que un té parella, no se sap com però immediatament acaba a la colla. Són com un forat negre, que atreuen molt a la gent. Aquí, la parella ve a mirar, però no s’integra al rol de la colla… Ara per ara no veuen els castells com un fet social, com es veu a Catalunya, i ho hauran d’anar canviant. Sembla que vagin a fer castells com qui pot anar a fer màquines al gimnàs”, sentencia el gracienc.

Una altra de les grans dificultats a les quals s’enfronta la colla és la impossibilitat de poder-se lluir de manera regular a plaça, ni de mesurar les seves forces amb cap colla contrincant: “És el seu principal problema. De moment, diuen que el que fan són “presentacions”, per comerços que els ho demanen, festes, fires…, però són absolutament diferents d’una actuació normal a Catalunya: fan diverses estructures, algun pilar petit caminat… I, tot plegat, sense un calendari estable.”

Malgrat totes aquestes dificultats i contratemps, són conscients de la proesa que suposa dinamitzar i mantenir viva una colla castellera a 6.000 quilòmetres de distància de Catalunya, i Pons en ressalta el bon ambient que s’hi viu, un fet bàsic per garantir-ne la continuïtat i l’assoliment de noves fites.

“Els castellers de l’Amèrica del Nord”, com s’autoanomenen en to humorístic, s’estan formant per créixer i poder construir castells més espectaculars. Al continent on la talla XXL és habitual, els resultats d’aquí a uns anys vista podrien acabar generant més d’una sorpresa.

Font: Nació La Flama

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: